Dos anys vaig coure aquest pastís de cireres de nabius i vaig fer unes quantes fotos. Vaig tenir cada i…
Dos anys vaig coure aquest pastís de cireres de nabius i vaig fer unes quantes fotos. Tenia tota la intenció d’escriure la recepta i publicar-la al meu bloc. Era deliciós, feia olor a vi negre i sangria, l’olor que emanava del forn mentre es coia, omplia la casa amb l’olor de l’estiu. El primer mos era tot el que volia d’un pastís de fruita. Sucós. Dolç. Terrosa. Tarta. Bright. I llavors vaig perdre les notes de la recepta. O potser mai les vaig escriure. Records i unes quantes fotos eren tot el que existia d’aquest pastís. I aquestes fotos van llanguir al meu disc dur, gairebé perdudes al racó digital d’un disc dur extern gemegant pel pes de totes les desenes de milers de fotos que probablement no tornaré a mirar o utilitzar mai més. Pixels es burlaven de mi perquè no vaig tenir la previsió de prendre notes o desar-les per tornar a fer aquest pastís. M’agradaria poder dir que vaig anar a la botiga a buscar ingredients per intentar tornar a fer enginyeria inversa d’aquest pastís. Però no ho he fet. Ara mateix tinc una nevera plena, plena de productes que es troben a l’última etapa, que s’han d’utilitzar immediatament. Un viatge al meu mercat preferit la setmana passada va significar que em vaig tornar una mica boig amb la fruita i ara l’he d’utilitzar tot abans que tot vagi malament. PER NO ESMENTAR que la prunera del meu pati del darrere pesa amb la seva generositat madura. És la primera vegada en anys que estic a casa durant l’estiu i estic decidit a aprofitar la fruita de pinyol vermella que m’espera. Fins i tot vaig comprar un recol·lector de fruites per arribar a les prunes de la part superior de l’arbre. ESTIC AQUÍ PER LES PRUNES. I tanmateix. Aquest pastís. Vull aquest pastís de nou. Però, com tantes coses ara mateix, només hauré de viure amb el seu record. De moment…. . . . . .
